dilluns, d’octubre 31, 2005

Ianqui go home!


La jove nacionalista d'esquerres que està a punt de fer esclatar el vidre del McDonald's amb la pedra que branda en una mà, s'hi repensa. Es guarda la pedra a la butxaca i decideix que abans de fer res passarà per l'estanc a comprar un paquet de Marlboro. El que té començat s'està acabant. Cal no precipitar-se. No fotem! A veure si encara haurà de passar la nit envoltada de policies imperialistes i patint el mono per haver-se quedat sense tabac.

diumenge, d’octubre 30, 2005

Kofi (fragment del llibre "Ficar la pota a la lluna")

Es posà l’americana, agafà la píndola Galileu i se la mirà amb emoció, una llàgrima li relliscà galta avall. La pastilla contra l’estupidesa humana, per fi! La ficà dins un flascó i se’l guardà a la butxaca. Decidit, donà una última ullada al laboratori i girà el pom de la porta per sortir. En traspassar el llindar sonà l’alarma i se li glaçà la sang. Estava infectat! Ell! Kofi Danant era un estúpid!

dissabte, d’octubre 29, 2005

dAdA


A l'adreça que apareix a sota del cartell es poden trobar tots els butlletins publicats de la revista "Dada" http://sdrc.lib.uiowa.edu/dada/collection.htm

Mentre no podem ficar la pota en el llibre --està a impremta i el part encara tardarà quatre o cinc setmanes-- podem rellegir els testimonis dels primers éssers humans que van trepitjar de veritat la Lluna: Francis i Tristan, és clar.

divendres, d’octubre 28, 2005

Fragment de "Ficar la pota a la lluna"

Pensem-ho una estona. Una cosa és que per qüestions de feina o el que sigui t’hagis de desplaçar lluny de casa durant un cert temps i allí on has anat a reposar, t’hi hagis trobat molt a gust, o simplement, que pel plaer de viatjar hagis rodat molt pel món i t’hagis sentit com a casa en una ciutat, un hotel o un paratge determinat, i quan hagis tornat del viatge t’hagi passat pel cap que t’agradaria tornar a marxar immediatament al lloc d’on acabes d’arribar. És humà. No t’ha d’agradar forçosament el lloc on vius, i és que és més que probable que no l’hagis triat tu aquest lloc i que no t’acabi de fer el pes, o que ni tan sols el suportis. No t’has de sentir especialment diferent dels altres, n’hi ha molts com tu. Acceptem doncs, que hi hagi llocs al món on t’hi agradaria molt més viure que no pas en aquestes quatre parets on t’han encaixonat. Acceptem-ho. Però la teva llar és la teva llar i no ho és perquè tu l’hagis triat, sinó perquè ella t’ha triat a tu. Roda el món i torna al Born, tio.

dijous, d’octubre 27, 2005

Francis Picabia

El nostre cap és rodó per permetre al pensament canviar de direcció.

Josep Gual ha mort

dimecres, d’octubre 26, 2005

Portada del llibre

dilluns, d’octubre 24, 2005

Cornelius Tacitus

...Aquella història va ser sotmesa a tota mena de tergiversacions, no solament per part dels qui aleshores vivien, sinó també, anys més tard, per gent que encara no havia nascut quan van succeir aquells fets...

...Mentre uns donaven per certs els rumors més infundats, altres convertien els fets comprovats en falsetats...

Unes paraules abans que fiqueu la pota a la lluna

Quan et trobes davant del full en blanc de nou, una vegada més recordes el què deien els antics i la raó que tenien: per més ganes que tinguis de caçar un lleó, si quan arribes a la selva el que et trobes és un tigre, no el deixaràs escapar. Una presa és una presa.

I és que les preses, en el cas que ens ocupa les històries, apareixen quan i com volen. I els personatges que s’hi belluguen per dins es revolten contra el que a tu t’agradaria que fessin o diguessin. Són una mica com els fills, que per més bé que els eduquis i et facis la il·lusió que t’escolten atentament, quan comencen a créixer prenen decisions que cada vegada són més seves i menys teves, i això que és una cosa bona, fa que a la fi acabis per no reconèixer-los. Tu te’ls estimes i ells t’estimen a tu. Però és llei de vida que el camí que acabaran agafant serà del tot diferent del que t’havies cregut. Per què molestar-t’hi més, doncs? Per què no deixar les històries i els seus pobladors en llibertat i que facin el que els doni la gana des de bon principi? Doncs, perquè som humans i ens agrada lluitar.

Però aquesta vegada m’ha vingut de gust lluitar menys i m’he adonat que en donar més llibertat als meus personatges, s’han fet seves les històries més ràpidament. S’han mogut pels relats amb tanta desimboltura, que a voltes se m’han fet estranys molt abans del que era d’esperar. El fill deu haver acabat amb el pare quan tan sols era un nadó, he arribat a creure.

Res. Tot ha estat un miratge. Una pura il·lusió. Al cap i a la fi, quina llibertat pot tenir un personatge si no pot sortir de la seva història? Poca, quasi gens. Qui escriu sempre té la clau a la seva butxaca. Si se t’escapa algun personatge és perquè tu li has obert la porta. El que passa és que sovint se t’oblida, però això també és bo.
El carceller guarda la presa que no ha triat a dins de la història que li ha passat pel davant. Com no se n’hauria d’oblidar alguna vegada de qui guarda la clau? Aleshores t’adones que quasi tot el que has estat escrivint no s’ha revoltat contra teu. En tot cas s’ha revoltat amb tu. Ha seguit escrupolosament la teva voluntat, sense fer massa soroll i seguint el criteri que li havia donat la història en la que tu l’havies ficat. Què et pensaves, doncs?

I la casualitat –què faríem sense ella!—s’ha posat a disposició del caçador. Ell es pensava que havia estat cridat a trobar-se cara a cara amb un lleó, però quan en sortir de casa ha agafat l’escopeta no ha estat el destí, sinó la casualitat, la que ja havia manat que es trobaria amb un tigre. Tot estava dat i beneït des de l’inici del viatge, la gràcia és que fins que no ens hem posat a escriure-ho, no hem acabat de comprendre res de res. I si haig de ser sincer, jo crec que ni aleshores hem entès massa bé de què parlàvem. Només n’hem pogut estar segurs una vegada ho hem acabat d’escriure i hem pogut llegir-ho tranquil·lament, una vegada hem comprovat que efectivament allò era un tigre i no un lleó.

Això sí, caçador i presa sempre s’acabaran trobant, no oblidem que sense ells no hi hauria cap història per explicar. I aleshores, què?

No ens ha de fer por ficar la pota, encara que sigui a la lluna.

Pep Mita

dissabte, d’octubre 01, 2005