Conegut traficant de llegendes fica la pota a la lluna

Portada del llibre "Traficants de llegendes", Pagès Editors, 2004 i fotografia de l'autor


Jordi Font-Agustí m'envia una crítica literària de "Ficar la pota a la lluna" i tot agraint-li la seva bondat us la lliuro tal qual:

Edicions Fet a mà ha pre-publicat el darrer volum de relats de l’agitador cultural badaloní Josep Maria Busquets, àlias Pep Mita; esperem que surti aviat l’edició amb el corresponent ISBN, perquè el llibre es mereix ser a la Biblioteca Nacional.

Ficar la pota a la lluna té l’impromptu característic de l’obra de Mita: l’estructura gairebé sempre cinematogràfica, l’estil arrelat en els terrenys sempre fèrtils de l’oralitat, l’enllaç amb la tradició caldersiana i la capacitat de mirar una mica per damunt dels qui no saben sortir del seus país petit.

La prosa d’en Mita és reconeixible des dels primers compassos de qualsevol dels seus relats, sobretot si l’heu sentit a ell en un recital de contes; per tenir la certesa que la veu narrativa és seva no ens cal mirar la portada del llibre. És el mateix que ens passa amb els bons compositors, de qui reconeixem els temes encara que no els haguem sentit mai. L’altra exigència que cal fer als narradors és que facin camí, que no ens tinguin sempre allà mateix i "Ficar la pota a la lluna" és un avenç notable, tant pel que fa al model de llengua, com pels temes que aborda.

Els relats del volum no tenen fil conductor ni elements recurrents que els enllacin i poden ser llegits de manera independent. Posats a destacar, "Es busca home blanc", "La llar d’en Walt. Per fi?" i "Quin arbre?" són els relats més brillants del volum; tots de tema universal, cada un d’ells és una peça ben pensada i ben tallada.

"Es busca home blanc", que obre el volum i, juntament amb "Problemes, Houston?" dóna nom al recull, és una mirada nova i genial a un tema clàssic. Algú l’hauria de traduir i publicar-lo als Estats Units. També es mereix ser publicat als Estats Units "La llar d’en Walt. Per fi?", un relat seqüela de l’onze essa.

"Quin arbre?" és un relat deliciós sobre els nostres orígens. El passatge en què Adam i Eva descobreixen la sexualitat conté un de les frases més belles del volum: “Ell s’estremia, cridava i udolava com un llop i ella, encesa com una foguera plorava d’alegria. Per fi sabia què feien les dones que habitaven les estrelles per il·luminar-les de nit!”

En un recull no tots els relats pesen igual i, per al meu gust personal, els que estan més clarament influïts per l’obra de Calders són els més gratuïts; d’aquest subgrup, "Quedar-s’hi una estona més", un sorprenent relat de tema ferroviari, és el més aconseguit.

"Avui sí" és una lúcida història sobre el fer-se gran i xacrós, que és cosina germana de les que Jualian Barnes ha recollit a The Lemon Table. "Jang Sung Woo" ens parla de la immigració amb humor i sense correcció política, cosa que s’agraeix molt. "Una decisió arbitrària, sí o no?" no se’l pot perdre cap aficionat al fumbol i mereix ser a aquestes antologies que de tant en tant es publiquen sobre l’esport rei.

Per acabar el llibre amb una genialitat de les seves, el volum conté uns contes bonus, de la mateixa manera que els CD o els DVD porten bonus-track.

Absolutament recomanable, doncs, aquest "Ficar la pota a la lluna" que, contràriament al que el seu títol pot insinuar, és una de les apostes badalonines més sòlides per al proper Sant Jordi.

Jordi Font-Agustí