Unes paraules abans que fiqueu la pota a la lluna

Quan et trobes davant del full en blanc de nou, una vegada més recordes el què deien els antics i la raó que tenien: per més ganes que tinguis de caçar un lleó, si quan arribes a la selva el que et trobes és un tigre, no el deixaràs escapar. Una presa és una presa.

I és que les preses, en el cas que ens ocupa les històries, apareixen quan i com volen. I els personatges que s’hi belluguen per dins es revolten contra el que a tu t’agradaria que fessin o diguessin. Són una mica com els fills, que per més bé que els eduquis i et facis la il·lusió que t’escolten atentament, quan comencen a créixer prenen decisions que cada vegada són més seves i menys teves, i això que és una cosa bona, fa que a la fi acabis per no reconèixer-los. Tu te’ls estimes i ells t’estimen a tu. Però és llei de vida que el camí que acabaran agafant serà del tot diferent del que t’havies cregut. Per què molestar-t’hi més, doncs? Per què no deixar les històries i els seus pobladors en llibertat i que facin el que els doni la gana des de bon principi? Doncs, perquè som humans i ens agrada lluitar.

Però aquesta vegada m’ha vingut de gust lluitar menys i m’he adonat que en donar més llibertat als meus personatges, s’han fet seves les històries més ràpidament. S’han mogut pels relats amb tanta desimboltura, que a voltes se m’han fet estranys molt abans del que era d’esperar. El fill deu haver acabat amb el pare quan tan sols era un nadó, he arribat a creure.

Res. Tot ha estat un miratge. Una pura il·lusió. Al cap i a la fi, quina llibertat pot tenir un personatge si no pot sortir de la seva història? Poca, quasi gens. Qui escriu sempre té la clau a la seva butxaca. Si se t’escapa algun personatge és perquè tu li has obert la porta. El que passa és que sovint se t’oblida, però això també és bo.
El carceller guarda la presa que no ha triat a dins de la història que li ha passat pel davant. Com no se n’hauria d’oblidar alguna vegada de qui guarda la clau? Aleshores t’adones que quasi tot el que has estat escrivint no s’ha revoltat contra teu. En tot cas s’ha revoltat amb tu. Ha seguit escrupolosament la teva voluntat, sense fer massa soroll i seguint el criteri que li havia donat la història en la que tu l’havies ficat. Què et pensaves, doncs?

I la casualitat –què faríem sense ella!—s’ha posat a disposició del caçador. Ell es pensava que havia estat cridat a trobar-se cara a cara amb un lleó, però quan en sortir de casa ha agafat l’escopeta no ha estat el destí, sinó la casualitat, la que ja havia manat que es trobaria amb un tigre. Tot estava dat i beneït des de l’inici del viatge, la gràcia és que fins que no ens hem posat a escriure-ho, no hem acabat de comprendre res de res. I si haig de ser sincer, jo crec que ni aleshores hem entès massa bé de què parlàvem. Només n’hem pogut estar segurs una vegada ho hem acabat d’escriure i hem pogut llegir-ho tranquil·lament, una vegada hem comprovat que efectivament allò era un tigre i no un lleó.

Això sí, caçador i presa sempre s’acabaran trobant, no oblidem que sense ells no hi hauria cap història per explicar. I aleshores, què?

No ens ha de fer por ficar la pota, encara que sigui a la lluna.

Pep Mita