La princesa no es deia Leonor, collons!

Quan la princesa va despertar esperava trobar-se davant d’un príncep, però de cap manera davant de dos. Mig confosa encara per la llarga dormida de la qual acabava de sortir, reflexionà sobre el que veien els seus ulls. No hi havia dubte. N’eren dos i per cert, al cap duien una espècie de corona que feia sospitar la possibilitat que ja fossin reis. Mirant-los detingudament s’adonà que eren exactament iguals, com dues gotes d’aigua. No hagués sabut distingir l’un de l’altre. No sabia què havia de dir, ni tant sols si havia de dir alguna cosa. Tant de temps esperant aquell moment i ara s’havia quedat muda. Potser era l’emoció? Potser era l’ensurt de trobar l’objecte del seu desig per partida doble? El misteri va durar poc temps. Els dos prínceps, com en un joc d’il·lusionisme, es convertiren en un de sol que portava ulleres fosques. La corona acabà sent només un casc de motorista. I va ser precisament aquell motorista qui, fent gala d’una xapa de policia al pit, començà a parlar tot dient, -Senyoreta, serà millor que no es mogui. L’ambulància no pot tardar-.